dilluns, 25 de maig del 2009

El temps de les cireres de Montserrat Roig




Sempre m'ha fet gràcia aquest títol, suposo perquè amaga tot una càrrega sentimental i pòetica, la mateixa càrrega sentimental que la gran escriptora Montserrat Roig (1946 - 1991) va voler donar a la novel·la que va escriure abans d'acabar el Franquisme i que va rebre el premi St.Jordi 1976. És la crònica d'una dona, Natàlia Miralpeix que torna a Catalunya, després d'haver estat a França i Anglaterra i es topa amb la realitat d'un temps i d'un país i d'uns personatges marcats pel Franquisme. L'obra forma part de la triologia que l'autora va escriure als anys setanta: Ramona, adéu, El temps de les cireres i L'hora violeta.

És un llibre que només n'he llegit fragments i que algún dia m'agradaria llegir-me'l sencer perquè la Montserrat Roig demostra el seu talent narratiu descrivint els personatges a partir del retrat de les mans...
"Les mans de la Patrícia eren melancòniques, de vegades una mica absents, "mans de frígida", deia en Lluís, modestes. Eren unes mans una mica llençades, "hagués de tocar tant lleixiu com jo, veuríem com les tindria d'arrugades", deia l'Encarna. Eren unes mans que acaronaven els fills dels altres, mans de dona eixorca, que acariciaven les flors les nits de primavera i amb el dit repassaven les fulles dels plàtans en caure a la tardor, mans que cercaven un punt dins de l'horitzó, que clenxinaven els cabells prematurament blancs de la Judit, que els allisaven amb tendresa, que tancaren les seves parpelles quan se li escapà el darrer alè de vida, mans que repassaven els misteris del dolor, que es senyaven, molles d'aigua beneita, que s'estrenyien l'una a l'altra les nits fosques de bombardeig, mans que repartien caramels per als nens pobres, que descordaven amb paciència els gafets de la cotilla quan era tan grassa i que s'omplien de crema després del bany, ara que era tan prima. Unes mans que vibraren de melangia i de sentiment, quan esbocinaren amb el martell la boca de l'amoret de l'estany, una nit càlida que es pensava que es tornava boja..."
(fragment de la pàgina 61)
Però el més curiós del cas és que fins fa poc no sabia que el títol del llibre la Montserrat Roig l'havia extret d'un poema escrit el 1866 d'un poeta francès del S.XIX de la Comuna de París anomenat Jean Baptiste Clément.

La primera estrofa del poema diu així...

Quand nous chanterons le temps des cerises
Et gai rossignol et merle moqueur
Seront tous en fête
Les belles auront la folie en tête
Et les amoureux du soleil au cœur
Quand nous chanterons le temps des cerises
Sifflera bien mieux le merle moqueur.

Curiosa estrofa que va donar títol a una carismàtica novel·la.
+info de Montserrat Roig:

1 comentari:

Anònim ha dit...

El temps de les cireres és una bona novel.la, et diria com tota la seva obra.
Montserrat Roig, bona periodista, bona escriptora.
Gràcies
Imma

Potser també t'agradarà...

Related Posts with Thumbnails